02.173 - Educació artística - Aula 1

Públic

Si penso en la meva relació amb l’art, la primera idea que em ve al cap és que no ha estat especialment intensa, però sí present. No he tingut una trajectòria artística molt marcada ni he desenvolupat cap disciplina de manera constant al llarg dels anys. Tot i això, hi ha experiències concretes que, amb el temps, he entès que han influït en la manera com percebo l’art i en com m’agradaria treballar-lo com a futura mestra. Mirar enrere m’ha permès veure que la meva identitat artística no s’ha construït tant a partir d’una pràctica continuada, sinó a partir de moments puntuals, de mancances i de transformacions.

De petita vaig fer pintura extraescolar, i probablement és el record més clar que tinc vinculat a l’expressió artística. Era un espai diferent de l’escola. Allà la sensació era més lliure: podia barrejar colors, provar combinacions i equivocar-me sense que això fos un problema. Recordo especialment el contacte amb la pintura, l’olor, les mans tacades i la tranquil·litat de poder concentrar-me en el que estava fent. No era tant el resultat final el que importava, sinó el procés. Aquell espai representava una manera de viure l’art més intuïtiva i menys condicionada.

També vaig tenir experiències amb el fang i el modelatge. Manipular el material amb les mans era una experiència molt física i directa. El fet de donar forma a un volum, de notar la textura i veure com una massa informe es convertia en alguna cosa concreta, em feia sentir part activa del procés. Ara, amb perspectiva, entenc que aquell contacte amb la matèria em connectava amb una dimensió sensorial de l’art que sovint no es té prou en compte. No era només fer una figura, sinó experimentar amb el cos i amb el material.

A l’escola, però, la vivència de l’educació artística era diferent. Les activitats solien estar orientades cap a una finalitat concreta. Sovint es tractava de preparar una manualitat per a una festivitat, decorar l’aula o elaborar un treball que havia de quedar visualment correcte. Hi havia un model a seguir i uns passos marcats. D’alguna manera, ja existia una idea prèvia de com havia de ser el resultat final.

Això feia que l’espai per a la interpretació personal fos bastant limitat. No es tractava tant de preguntar-nos què volíem expressar, sinó d’intentar que el nostre treball s’assemblés al model proposat. Recordo que, més que explorar, intentava “encertar”. Volia que quedés bé, net i ordenat. L’error no era una oportunitat, sinó una equivocació que calia corregir.

Amb el temps he entès que aquest enfocament posa el focus en el producte i no en el procés. Quan el més important és el resultat final, la creativitat queda condicionada. En aquell moment no ho qüestionava, però ara m’adono que potser això limitava la possibilitat de construir una mirada pròpia. L’art es convertia en una activitat agradable, però no en un espai real d’expressió o reflexió.

A mesura que vaig avançar cap a l’ESO, l’art va anar perdent presència en el meu recorregut acadèmic. Altres assignatures considerades més importants ocupaven el centre, i la plàstica quedava en un segon pla. Aquesta jerarquització implícita entre matèries transmetia el missatge que l’art no era essencial. Sense adonar-me’n, vaig anar interioritzant aquesta idea. No hi va haver continuïtat ni aprofundiment que em permetés desenvolupar una identitat artística pròpia.

Tot i això, la meva relació amb l’art no va desaparèixer. Es va transformar. Amb els anys, la lectura s’ha convertit en la meva principal experiència artística. Llegir és, per a mi, un espai molt personal i íntim. A través dels llibres connecto amb emocions, històries i mirades diferents. És una forma d’art que no passa per la producció, sinó per la interpretació i la imaginació. Potser la lectura ha tingut més continuïtat perquè socialment està més legitimada dins del sistema educatiu. Llegir sempre ha estat valorat acadèmicament, mentre que altres formes d’expressió artística quedaven en un segon pla.

La música també forma part del meu dia a dia, encara que no la practiqui activament. M’acompanya en moments d’estudi, de desconnexió o de reflexió. Influeix en el meu estat d’ànim i en la manera com visc determinades situacions. A més, consumeixo cultura visual a través de sèries, cinema o xarxes socials. Tot això configura la meva sensibilitat estètica, encara que no sempre en sigui conscient.

Si miro enrere amb perspectiva, m’adono que en la meva educació artística hi va haver alguns buits. Va faltar continuïtat i també espais de reflexió. No recordo haver parlat gaire sobre què és l’art, per què el fem o què ens permet expressar. L’art es feia, però no es pensava gaire. Tampoc es donava gaire importància al procés creatiu; el resultat final solia ser el centre.

Aquestes mancances, però, avui les veig com un punt de partida. La meva formació com a futura mestra m’ha ajudat a revisar aquestes experiències i a reinterpretar-les. Precisament perquè he viscut una educació artística més dirigida i amb poc pes dins del currículum, sento la necessitat de replantejar-la.

La mestra que vull ser intenta donar valor al procés, a l’experimentació i a l’error com a part natural de l’aprenentatge. M’agradaria que l’art no fos només una activitat manual o decorativa, sinó un espai on l’alumnat pugui expressar-se i construir la seva identitat. També m’agradaria integrar diferents disciplines, connectant la lectura amb la creació visual, la música amb les emocions i l’art amb la reflexió sobre el món que ens envolta.

Entenc l’art com una forma de coneixement. No només ensenya tècniques, sinó maneres de mirar, de sentir i de pensar. Si a l’escola es dona espai real a l’expressió artística, es pot contribuir al desenvolupament emocional i crític dels infants. Per això crec que l’educació artística no hauria de ser un complement, sinó una part essencial de la formació.

Potser no parteixo d’una trajectòria artística molt extensa, però sí d’una consciència que s’ha anat construint amb el temps. Reconèixer les meves experiències, tant les positives com les mancances, m’ajuda a situar-me com a futura educadora. La meva relació amb l’art continua evolucionant, i aquest procés de revisió també forma part del meu camí professional.